Vells i hipocrites.
Eren hipocrites molt vells
i virtuosos de la mentira,
aliens al sofriment
de tantes causes perdudes

¡Qué sabíen ells de batalles
i lluites vençudes!
¡Qué sabíen de derrotes
o del crit d’ un esforç patriotic!

Escolteu-me,
vells hipocrites,
que no coneguereu
el sabor agredolç d`una llagrima
ni el dolor de vore caure
flama darrere de flama….

Oir-me vosatres,
vells hipocrites
que vixquereu cegos
sense voler vore
marcir-se els sentiments,
i morir-se’n els amics
que abandonaren la terra…

Escolteu-me,
vells i sorts hipocrites,
¿qué haveu fet per evitar
el dolor de saber-ne
la vostra PATRIA,
la teua.. i la meua…
cap a desapareixer,
amenaçada de mort,
sense glories ni honors?

Vells, hipocrites
que no estimeu
al mateix AMOR…
eixe amor meu..
..teu, i nostre…
que reglota
des del meu cor…
fent-me patir i sospirar…
un amor al que li diuen:
 ¡VALENCIA! 

¡Deixeu-me,
vells hipocrites…
…deixeu-me somiar
a soles i en pau
temps de gloria;
o plorar fondament
des dels cantons anyells
baix la timida llum
de les faroles,
el cru lament i el doloros queixit
d´un poble ENGANYAT
al que li diuen “¡VALENCIA!”;
al que li sobren vells i hipocrites…
un poble que dorm…
¡¡un poble que no DESPERTA…!!