Miquel era bon chic, pero aixo no vol dir que caria de caracter. Es casà en una fadrina, Elvira, tambe bona chica, pero molt enmarada, es dir, molt apegada a les sinaües de sa mare.

Al casar-se, Miquel i la dona es posaren a viure en un pis a banda de sos pares, cosa que Miquel va eixigir, perque coneixia la tendencia marera de la novia, tendencia que continuà, aumentada, despres de casats: Elvira no donava cap pas sense consultar a sa mare.

La conducta d’Elvira no haguera tingut importancia si no fora perque ella va establir tanta discriminacio entre el tracte que li donava a sa mare i el que li mereixia la sogra. A la mare, l’acaronava, li fea festes i li portava regals: a la sogra, no parava de fer-li desaires; per a sa mare no li dolia res; en la sogra es mostrava de lo mes gorromina.

Les coses van arribar aun punt, que la mare de Miquel, no podent soportar la conducta de la nora, se va queixar al seu fill.

Mira, Miquel, d’ara en avant no chafare mes ta casa: la teua dona no para de fer-me desaires, u darrere d’un atre. A vegades toque a la porta i fa com qui no ho sent i no m’obri. Unes atres voltes estant de visita, als dos minuts diu que ha d’eixir i m’obliga a anar-me’n. Ademes està insoportable: tot lo que li dic li cau mal i tot lo que faig ho censura.