Semanari El Tio Cuc, nº 120, 138, Alacant, 1917); “el café en llet s´ham pres” (Fink Rees: La millonaria, 1918); “portant en les mans un tasó de café en llet” (Puig Espert: Pantomima, 1928); “raere del chocolate pendrem un got de café en llet” (Gascón: La reina de la festa del carrer, 1932); “¿vol café en llet?” (Badenes: Tápat sego que te veus, act.3r., 1945). Per tant, els valencians podem demanar “cafens en llet”; els castellans, “cafés con leche”; y, el catalans, “cafés amb llet”. Prou paregut tot, com a llengües germanes y filles del lletí. Es sintaxis del valenciá modern, present en prosistes populars, filólecs com Fullana o erudits com Vidal Corella.

En Alacant, u dels personages més interesants del sigle XX -junt a la parelleta del modiste Valcárcel y l’escritor Eduart Irles-, va ser Juan Vidal Ramos, arquitecte que disenyá la Diputació d’Alacant en 1928. De riquea intelectual ampla, va descriurer en prosa digna d’Azorín l’efecte de les bombes franquistes en edificis d’Alacant el 25 de maig de 1938; pero també deixá estrofes en l’espírit fester de les Fogueres: “…sistelleta de bacores / y vi de la condomina. / ¡Coca en tonyina!… primeta…, clevillá (…) ¡Coca en tonyina!… la seba / doraeta, no cremá, / la tonyineta de tronc / en son punt de desalá