Miquel per sa part, ya havia observat, perque no estava cego, que quan la visitava sa mare, Elvira li abocava sa casa: verdures, fruites i tota classe de productes que Miquel portava del camp.

Decidit Miquel a acabar en aquella discriminacio, va posar en practica el següent remei: quan portava a casa pebreres, tomates, criadilles o lo que fora, observava com qui no ho fa, lo , que Elvira li donava a sa mare, i despres li ordenava a la dona que li portara igual cantitat a la sogra.

Lo mateix fea quan es tractava d’alguna compra de la dona en el mercat. Al principi la dona prenia una acalorada, pero s’aguantava. Mes a la fi va rebentar i es queixa al marit:

Miquel, aço no es pot resistir: nos arruinarém.

A lo que el seu marit en tota calma respongue:

Tant de dret te ma mare com la teua a les coses nostres. Si la una es ta mare, l’atra es ma mare, les dos estan en el mateix lloc.

Elvira veent que li rascaven la boljaca, va frenar les distincions que li fea a sa mare, va dependre la lliço i en avant va tractar a la sogra com a sa mare.

I posades les coses en son lloc, tots quedaren contents i pagats i foren feliços

Dedicat per a Madam Diari i a Josefina besets a les dos el Antoni