Una volta hi havia un llaurador molt cult, que va valer experimentar qué es lo que apreciaven mes els animalets, si la llibertat o la seguritat.

Tenia en casa un pardalet en una gabia dorada, un cerdet en la porquera, molt ben alimentat, i un cavall lligat al pesebre, en la quadra, molt ben tractat.

Va obrir la porta al pardalet, va soltar la porquera per a que se’n ixquera el porc, i va deslligar al cavall, deixant-li la parta oberta, per a que si volia se’n anara.

El pardalet, a pesar de viure en una gabieta d’or no faltar-li res, tan pronte cam va poder, se va escapar i no va tornar mes.

El cerdet no va haver forma de fer-lo eixir de la porquera , per mes que li pegaren, per por a pedre l’abeurall.

El cavall, al vore’s solt, va donar uns passos d’aci cap alla, inclus va passejar un poc pel carrer, i a la fi va tornar al corral.

El llaurador va tindre en l’actitut dels tres animalets un eixemple per a classificar als homens en relacio a la llibertat. En la vida hi ha qui no aprecia la llibertat: com el cerdet. Hi ha qui la aprecia sense limitacio, com el pardalet. I hi ha qui, amant la llibertat, sap llimitar-se-la per solidaritat humana, sacrificant-se pels demes: com el cavall.

Un prelat en l’infern.
——————————–
Quan Miquel Angel estava pintant el celebre quadro del Jui Final en la Capella Sixtina del Vaticà, anaven a vore’l pintar alguns curiosos, entre ells el mateix Papa i alguns cardenals, prelats i persones importants, a quí s’els permetia mirar i callar, mentres el “geni” treballava.
Es sabut que el pintor en les seues obres incluia cares de gent coneguda, i que al pintar el quadro del Jui Final es va permetre anar posant en el cel o en l’infern a les persones que volia, segons el grau de simpatia o antipatia en que’ls tenia.
Entre els miron estava tots els dies un prelat que no pararva mai de fer comentaris en veu baixeta, pero no tant que el pintor no el sentira i li molestara.
Miquel Angel per a castigar-lo el va pintar en l’infern del quadro que estava pintant.
Als que ho van vore els va fer molta gracia, i anaven pegant-se colsades par a que es fixaren.
Quan el prelat se’n va adonar, se va disgutar moltissim i li va demanar a Miquel Angel que fera el favor de llevar-lo d’alli. El pintor, sense dir ni sí ni no, anava allargant el temps i no li donava gust a aquell prelat, fins que este va acodir al sant Pare i li va contar lo que passava, demanant-li que li diguera a Miquel Angel que el borrara de l’infern.
La resposta, del Papa, a qui tambe li havia fet gracia la ocurrencia del pintor, va ser tambe ocorrent, puix, digue: .

Els tres francesos.
——————————-
Eren tres francesos que vingueren a Valencia i no sabien parlar en valencia, pero volien dependre’l.
Portaven una llibreta per a anar apuntant les paraules que deprenien. Arriben a un punt i escolten: “nosatros”, i s’apressuren a anotar la paraula en la llibreta.
Passen mes avant i senten dir “perque nos ha donat la gana” i escriuen tota la frase.
Avancen un poc mes i oixen la paraula “perfectament” que els pareix molt pareguda a la francesa i l’apunten tambe.

En aixo se troben en mig d’una rinya, cau u mort i tots fugen, quedant-se sols els francesos, que s’havien acostat alli per curiositat.
Acudix la policia i els pren per sospitosos.
Els pregunten: ¿ Qui ha fet eixa mort? i els francesos miren la llibreta i contesten en la primera paraula que troben: Nosatros.
Els pregunten: ¿ Per que l’hau feta? Contesten lo que saben: Perque nos ha donat la gana.
Els guardies diuen: a la preso. Els francesos contesten: Pefectament,perfectament.

Una volta era un viajant de comerç que anava de poble en poble visitant totes les tendes per a vendre els productes que representava.

Com en aquell temps no existien els mijos de comunicacio que hi ha ara, moltes voltes en acabar la visita dels clients, tenia que fer temps esperant l’hora del tren o de la diligencia, o inclus passar la nit en la fonda per a anar-se’n el dia siguient.

Aquell viajant era molt aficionat a jugar als escacs, i tenia per costum, quan acabava la faena, buscar algun jugador del poble per a fer alguna partida del joc-ciencia.

En certa ocasio, estant de visita en un poble , en acabant la faena, es va dirigir a casa del senyor retor, que era un gran aficionat als escacs , i va concertar una partida en ell. Mentres jugaven als escacs el visitant i l’amo de casa, una mona propietat de’éste mirava en , molta atencio, cosa que li feu dir al viajant: “pareix que la mona entenga este joc “.

El retor li va assegurar: la mona sap jugar i juga en mi quan no tinc parella en qui jugar” El viajant no se ho va creure – pero tampoc vullgue contradir al bon home, i varen continuar la partida.

En aço se presenta en l’abadia una dona tota pressurosa demanant que el senyor retor vaja en seguida a sa casa perque el seu marit s’ha posat molt malalt. El senyor retor sent molt tindre que interrompre la partida i per a no deixar

Uys..leyendo mi escrito me parece que me volvi del reves,

sera que estaba viendo la tele, y me dio un subidon de esas pobres hambrunas del royalti,que me daban pena?jajajaja,(els collons te aure, pero no la porta)jajajajaja……….che pos ná,que pasaba por un momento de “amnesia”total y dije ale a poner ,lo que te venga a la “chola”y ná, ahi sa quedao,jajajajaja

Seguro que me llaman para hacer un skech, sobre Aida………jajajajajajajaja….esto es una jodienda,che lo que yo te diga….estamos majaras tos,aki ponemos alegrias penes y lo que fasa falta…”per “poner” lo que sea y donde sea.la cuestion es desayunar con musica,Estoy oyendo a alos.Panchos,(lodo)o si tu me dices ven”,que mas da….!
bueno pos eso,que me voy a la pelus que cierran de vacaciones, y hasta el 1 de sep,no abre,,,pero menudo dia para que me hagan la misaplis, jajajajajaa,
saldre como un pollito,toa arremoja…ayyyyy que mujeres mas coquetas por dios la virgen y todos los santos (y sin mayusculas) asi me canso menos y termino antes,
bueno chiculeos a hasta mas ver,,,,,que sera a la tarde claro si no kitan la luz.jajajajaja
besets

.

“Solo deseo una alegría perpetua” (Vane)