¿? no ting ni idea,de lo que me dius Azaña,
Pero si vols saber de bona má. toca al Ateneo,y ells teu diran mes puntual que yo.
saludos
|
uyyyyyyyyyyy el vacacionero ya volvio,jajajajaja
y encima diciendo que no,que no,jajajajaja
Qué,ya estas milloret?…pues malegre,jajajaja
|
|
|
Mult bo Diario. M´alegra vorer que segueixes igual que abans. Yo estic ara per aquí, no en el casal pero si prop del cap.
¿Tu estas en la cosa que porta Corredor? M´an dit que es reunixen el l´Ateneo, a la terrasseta pro no se el dia ¿tu ho saps?
Salutaccions
Azaña
|
Creia que baix la capa del cel no hi havia ningu tan desgraciat com ell.
El dia seguent va vore que els juins humans san a vegades equivocats: els periodics portaren en grans titulars la fatal noticia de que l’avio que es dirigia al safari de l’Africa, s’havia estrellat i no havia quedat viu ningu.
———————-
YA NE TENIU PROU?…POS ALE A LLEXIR SA DIT,jajajajaja
|
Mai se sap.
A vegades nos creem els mes desgraciats del mon, perque tenim molta ilusio en una cosa i despres resulta que estaven equivocats.
Este es el cas de Tomas, un home que tenia gran aficio a la ; monteria.
Tota la vida estava caçant. Ell havia matat de tot: llops, raboses, jabalins, cabres monteses i tota classe de caça major.
Pero sempre havia tengut ilusio d’anar a caçar a l’Africa i mai havia tengut oportunitat.
Ell volia participar en una caceria en que es pugueren matar tigres, lleons i elefants, lo que diuen un “safari”.
Per fi es va organisar. Tenien que anar a l’Africa en un vol fins el Congo, d’alli ya es dirigirien al punt elegit.
Tomas va preparar tot la que era necessari o convenient per al viage, i el dia senyalat, per una averia del coche que el portava a l’aerodrom, no va arribar a temps per a embarcar i se’l van deixar en terra.
El disgust de Tomas fon molt gran, ¡Tant de temps esperant este viage i ara quedar-se en terra!.
|
La jove s’en va a casa tota satisfeta. Pero els novios no apareixen. Als pocs dies torna la chica a l’iglesia per a lo mateix.
L’escolà que la veu entrar, li diu al escolanet: Posat darrere del altar i, quan eixa chica pregunte a San Antoni si “casa” o fadrina, tu contesta “fadrina”, i tin cuidado de que ella no’t veja, que yo ya t’avisare per a que ixques quan ella s’en haja anat.
L’acolitet fa lo que li diu l’escolà, es posa darrere del altar, i quan la chicota diu: Pare sant Antoni, ¿ “casa” o fadrina?, contesta des de darrere del altar l’escolanet: ! “fadrina” ! la chica que ho sent, alça la vista al sant, tota enfadada, i dirigint-se al chiquet que San Antoni porta en braços, li diu airadament: ¡ tu , calla, bavos, que yo en tu no parle, que yo en qui parle es en ton pare.
|
La fadrina casadora
Hi havia una fadrina que esta va ya en edat de casar-se i no li eixia cap novio, per mes que ella fea tot lo que podía per a atraure’s l’atencio dels fadrins.
Anava sempre ben calçada, ben vestida, i ben peinada: la cara pintada com una nina de París, i sempre neta i aseada en tot.
No obstant, el jovens, encara veent-la tan ben plantada i, atractiva, no s’atrevien a arrimar-se a ella.
¿ Per qué seria? ¿Tal volta perque els pareixia que seria una dona massa cara?. Lo cert es que la jove, havent fracassat en eixes artimanyes femenines per a caçar novio, va valer acudir a les sobrenaturals.
En efecte, s’en va a la iglesia a resar-li a san Antoni.
L’escolá que la veu entrar, endivina a que va aquella fadrina a l’iglesia, i es posa darrere de l’altar de San Antoni.
Arriba alli la chica, s’aginolla davant de l’altar, mira a San Antoni i al chiquet que te al bras, i li pregunta: ¿ Casada o monja?.
L’escolà que ho sent ,contesta: “casada”.
|
Este escomença a resar parenostres i a cantar unes cansonetes en llati, tan desalades que el mort no va poder resistir mes i va escomençar a riure, contenint-se tot lo que podia.
El retor, que es dona conte, entra en la sacristia, trau una maça que alli hi havia, i escomença a pegar-li al mort, vinga maçades a ell, hasta que el va deixar mort de veres.
Obri la porta i diu als fadrins: apa, entreu aci dins, que ya tinc el mort arreglat.
Ii vos advertixc que una atra volta me’l presenteu ben mort, que no tinga yo el treball d’arrematar-lo.
Els amics exclamaren: ¡este si que nos la ha feta bona!.
|
La gent no va notar res, pero els acolitets van trobar certes diferencies en relacio a lo que estaven acostumats a oir, i a l’eixir de missa discutien entre ells dient: est home no es retor, no diu la missa com els atres capellans.
¿Que no es retor? – No, no pot ser que siga retor.
Aço ho sentiren els fadrins del poble i acordaren la manera d’averiguar-ho: u de nosatros que faça el mort el durém a l’iglesia i a vore com s’aclarix per a fer l’enterro’.
Avisen al senyor retor: senyor retor, s’ha mort un fadri, a la vesprà el soterrar. -Be, porteu-lo a la iglesia a les cinc, que yo estare a la porta aguardant-vos.
Es posa u de la cuadrilla d’amics dins d’una ataut fent el mort, el tapen i el porten a la iglesia: els amics van darrere, morint-se de risa, pero aguantant-se.
Arriben a la porta de la iglesia i el retor ya estava alli esperant-los. Els diu : apa, entreu-lo cap a dins que yo me’l arreglare , vosatros espere u al carrer.
Deixen el cadaver prop del’altar major, i al eixir tanquen la porta del carrer, com havia manat el retor, se queden a soles, el que fea de difunt i el retor
|
Les coses ben fetes
Era una familia molt pobreta: el pare estava sense treball, la mare malaltuça i els chiquetes en edat de no anar a treballar encara.
El pare, el tio Pere, un dia va dir: aço s’ ha acabat, vaig a pendre una determinacio per a eixir d’esta miseria: en tal poble ( i es referia a un poblet situat en un raco del mon, en la montanya) ya fa temps que estan sense retor, i no es facil que l’obispo els n’envie, perque no ne te cap disponible.
Anire a eixe poble aon ningu me coneix i em presentare com el retor nou i aixina tindré un mig de vida; yo sempre que puga vos enviare diners, i sera la manera de que no tingau que patir fam d’ara en avant.
La dona li va dir: aixo es molt exposat,perque si et descobrixen te la carregaras. Ell va contestar: no patixques, que no me descobriran, yo he segut escolà molts anys i sé molt be lo que tinc que fer.
S’en va el tio Pere, l’escolà.,al poblet de la montanya i es presenta al Sr.alcalde dient: yo soc el nou retor que ve a servir esta parroquia li dona les claus de lá iglesia, i el poble es posa de lo mes content perque a la fi ya tenen retor.
Ve el dumenge, i el nou retor toca els tres tocs a missa; l’iglesia s’ompli de gent, i el retor diu la missa sense novetat.
|
Trau una talladeta de carn, utilisant una forquilla de fusta que portava per a no escaldar-se els dits, i se la menja sense pa ni res.. Quan estava un poquet mes avant, va repetir l’operacio: ” Per una talladeta, mon pare no ho coneixera” i trau del perol una atra carneta i se la menja d’un tiró.
I tantes vegades va caure en la tentacio, que al final en el perol no quedava mes que el caldo. Arriba a on estava son pare i, este, al vore el caldo sense tallades, li pregunta al chiquet: “¿Que ha passat, que aci no hi ha mes que caldo?.
El chiquet contesta: Pare, es que he tropeçat pel cami i el perol ha anat a redolons per terra, sort que nos ha trencat, pero s’ha escampat tot per terra i no he pogut arreplegar mes que el caldo
|
El caldo i les tallades
Un home treballava en el camp i, per a no destorbar-se, es fea portar tots els dies el dinar al punt a on tenia la faena.
Cada dia la seua dona li posava en un perol el que menjar, que s’encarregava el chiquet de portar-li’l a migdia.
Succei que una volta la dona li va amanir en un perol caldo de gallina, molt sustancios, en unes tallades de carn molt apetitoses.
El perol penjava d’un cordell que li servia d’ansa, en el fi de que el portador no es cremara de la calentor i fora mes bo de portar.
El chiquet va agarrar el perol de l’ansa, i el portava en la ma, fent’lo anar avant i arrere, com si fora un incenser, pero en cuidado de que no se li volcara i, anant chulant pel cami, es dirigia a l’hort on treballa va son pare.
Quan estava a mitan cami, el pobre chiquet tenia fam, i va pensar: ” si me menge una carneta, mon pare no ho coneixera”.
|
Hi havia en China un mandari que tenia un ministre molt adulador, al qual de mal nom li dien “Baixa-garrofes”, perque sempre li dona va la rao al mandari, encara que diguera les coses mes absurdes o pretenguera lo mes injust del mon.
Gracies a aixo se sostenia en el carrec i conservava la vida.
Un dia el mandari li va preguntar al ministre: ¿ Que diu la gent de mi?.
El ministre va contestar: ¡ Oh majestat ! el poble diu que series un gran rei si no al alçares tant el colze.
¿ Vols dir, replica el mandari, que perc el coneiximent?.
A continuacio pregunta: ¿ A on està el teu fill?, digues-li que vinga.
El ministre el porta davant del mandari. -¡Que es pose alli davant! ordenà el mandari. El fill del ministre es coloca uns passos mes cap alla.
El mandari pren un arc i una flecha i apunta al fadri, dient: “va directa al cor”.
Dispara la flecha, i el fill del ministre cau mort en l’acte.
El ministre tement per la seua propia vida, comenta: ¡Oh, mandari!, ni Apolo havera tengut un tir tan certer
|
COCINA CON-FUSIÓN
Dicen que tenemos los mejores cocineros del mundo.
Y que están creando escuela en gran parte de la sociedad.
Y tanto…
El otro día estaba invitado a comer en casa de unos amigos.
A la hora del aperitivo al lado de la piscina, la mujer, que es muy moderna y entendida, entre otras posibilidades me ofrece:
UN CONSOMÉ MUY FRÍO DE CEBADA TOSTADA AL AROMA DE LÚPULO CON FRUTITOS DE OLIVO AL AIRE DEL CANTÁBRICO.
¿Quién no peca ante esta sugerencia?
Bueno, pues me sirvieron:
Una caña de cerveza con aceitunas rellenas de anchoas.
——————————————————————————
jaaaaaaaaajajajajaja que moderno eso de la restauración
|
