La madre contesta:
-’Mira hija, es muy simple:

Yo te hablo de mi familia y
tu padre te habla de la suya….’.

jajajajajajajajajajajajajajajajajajaaaaaaaa

Dos días despues la niña le hace a su padre la misma pregunta. El padre contesta:

-’Hace muchos años existieron monos y fueron evolucionando hasta los seres humanos que ves hoy’.

Va conseguir amaestrar-lo i la seguia alli aon anava i no se li’n fugia.
Tambe la seguia el gosset, pero a distancia i en el cap i el rabo cachos.
Un dia d’hivern va amaneixer bo, fea solet i no molt de fret Vicentica va voler anar a passejar al parc, emportant-se el lloro en una gabieta i uns esquis baix lo braç.
El gosset seguia anant avant i arrere posant-se a vegades entre peus, i recibint algun puntapeu de la seua ama.
Arriben al parc, i l’estany tenia per damunt una capa grossa de gel.
Vicentica obri la gabieta i deixa al loro en llibertat, i este, pagat de vore’s lliure en mig de gats, gossos i arbres tan alts, començà a revolotejar, fent sempre cap al punt de partida.
El gosset, pel contrari sempre estava pendent de la seua ama, fent-li calantoines, i mirant com esta s’amania els esquis, se’ls posa va, i entrava en el llac per a patinar, sense fer-li cas a ell.
Pero va succeir que la superficie de la bassa no tenia el grossor ni la consistencia que ella esperava, i, quan estava dins, la penca de gel se va trencar com un cristal i Vicentilca s’afonava.
Per mes que bracejava, no podla eixir de l’estany, tot lo mes que va poder fer va ser agarrar-se a unes mates d’herba que hi havia a un costat.

Vicentica, el gosset i el loro.
————————————

En el carrer major de la ciutat vivia el senyor regidor en companyia, de la seua senyora i de la seua filla Vicentica.
Era Vicentica una chiqueta molt guapa, de nou anys d’edat, de cabells dorats, que li caien, en trenes llargues i sedoses: els seus ulls, blau-cel, la cara, radiant d’alegria i d’inocencia, i tota ella modelada com una nina de porcelana de Paris.
Sa mare la vestia en gust. Ella estava mimada i era caprichosa. Sos pares veent-la tan graciosa, se la miraven i no se la veen.
Sa mare, quan: la contemplava tan encantadora, exclamava: “me la menjaria”, i l’omplia de besos. Li donaven tots els gusts i accedien a tots els seus caprichos.
Un dia passant Vicentica pel mercat va vore una parada en que venien gossos, en va vore u que li agradava i va conseguir que son pare li’l comprara.
Se l’emportà a casa i passava la vida jugant en ell, li va posar per nom “Chin- chin” i tots els dies el traîa a passejar al parc.
Un atre dia va passar per davant d’una atra parada a on venien pardalets, se va encaprichar d’un loro, i son pare li’l va comprar.
Se l’emportà a casa i es pasava el dia ensenyant-li a parlar, oblidant-se del, gosset.
El Chin-chin va compendre les preferencies de Vicentica pel loro, i anava trist, baixant el cap i el rabo, ple de cels del loro, Vicentica ya no portava el gos a passejar, nomes s’ocupava del loro.

L’hortola li va contar que anant ell en companyia del seu fill en un carro ple de taronges, per a vendre-les en el mercat, els van eixir uns lladres, que no sols robaren les taronges ,sino que ademes secuestraren al fill, i tingue que pagar per la seua llibertat un important rescat, tant, que quedà arruinat, mes pobre que una rata, puix, va tindre que vendre els horts que tenia i hipotecar la casa en que vivien, per a pagar als lladres.
La chica li va preguntar al hortola si havia denunciat el fet a la policia, i el hortola respongue: si que ho he dit a la justicia, pera de cap de les maneres han pogut identificar als lladres.
A Maria Roseta va acodir en aquell moment al pensament una idea lluminosa: senyor hortola, va dir, ya vorà com algo ho arregle yo. Y s’en va anar al Governador, li va exposar les virtuts magiques de les castanyoles, i li demana dos guardia-civils per a apresonar als delinqûents.

Per la vespra d’aquell dia es celebrava una romeria, no llunt del poble, i quan estava la gent reunida, Maria Roseta anava per la plaça tocant les castanyoles, i per alli a on passava se posaven tots a ballar, encara que no els abellira.
Solament quan arribà als lladres, que tambe estaven alli per a vore si “despullaven” a algun incaut, estos no se posaren a ballar, fent resistencia a les virtuts magiques de les castanyoles

La chiqueta de les castanyoles.
——————————————–
Una volta era un chiqueta que li dien Maria Roseta. Sos pares tenien una horta en que conreaven flors. La chiqueta anava tots el dies a l’horta i cullia flors, i sa mare les venia en una paradeta en la plaça.
Un dia va vore en el jardi una rosa diferent a les atres per sa hermosura, i li dolia cullir-la, per lo que la va deixar estar.
Al cap d’uns dies va vore que la rosa era encara mes bonica, i és que en ella estava amagada la reina de les flors.

A l’acostar-se la chiqueta al roser per a olorar la rosa, se li aparegue dita reina i li digue: Roseta, com m’has perdonat la vida, vullc donar-te un premi: demana’m lo que vullgues que te ho concedire.
Roseta no sabia qué demanar, pero al instant va recordar que en la fira volia unes castanyoles i se va quedar en el desig, perque sa mare no va valer comprar-li-les, per lo que respongue: vullc unes castanyoles, ben alegres i repicadores.

Al moment la reina de les flors, li posà en les mans unes castanyoles, tan alegres que tots els que les sentien repiquetejar no podien deixar de posar-se a ballar.
La reina li va dir a la chiqueta que aquelles castanyoles eren magiques i que, al sentir-les tocar, totes les persones de be sentirien ganes de ballar.